És inútil entestar-se en seguir amb la idea de postguerra segons la qual s’han de mantenir per damunt de tot els llocs de treball, ja que l’escenari i els actors han canviat. L’Administració tenia un paper que ara no pot assumir. El treballador d’aquí es troba davant d’una patronal que és la mateixa aquí o al Vietnam, y als ciutadans del Vietnam els importa un rave que els treballadors d’aquí es manifestin a la Diagonal o als Champs Elysées.
N’hi haurà que diran que la decisió de traslladar al Vietnam el lloc de treball de què parlàvem al capítol anterior és descarnada i sense escrúpols, i que l’únic que busquen les empreses és guanyar més diners. I és cert. Però també és cert que aquesta afirmació és només una part de la veritat. Posaré un exemple real, molt freqüent en els darrers anys, i que il·lustra molt bé el fenomen:
Una família de classe mitjana normal ―assalariats― es vol comprar un televisor de pantalla de plasma, però són massa cars ―ho eren fa un parell d’anys― i no se’l compra pensant que val més esperar que baixin de preu. Quines conseqüències té la seva decisió? Les empreses fabricants veuen que l’única manera d’abaixar els preus de les pantalles de plasma és abaratint els costos de fabricació. I per abaratir els costos de fabricació hi ha dues opcions. Opció a: robotitzar les plantes de producció, cosa que comporta eliminació de llocs de treball i una inversió incerta, i opció b: traslladar la producció a l’Orient, amb mà d’obra més barata, cosa que comporta deslocalització. En qualsevol dels casos, la solució passa per fabricar les pantalles d’una manera diferent de com es feia fins ara.

Així doncs, qui pressiona per tal que els preus s’abaixin i que els centres de producció d’aquí s’hagin de deslocalitzar? Tothom. Els rics i els que no ho són tant. Conclusió: és inútil centrar la lluita en la defensa del lloc de treball. El concepte «lloc de treball» ha canviat. I és la societat sencera —rics i menys rics—, la que pressiona cada dia per tal que això sigui així. Si ens obsessionem per mantenir els llocs de treball, l’única cosa que aconseguim és salaris cada cop més prims.
El que cal defensar és el treballador. I només hi ha una manera de fer-ho: oferir-li formació i mobilitat. Formació en tots els àmbits: tècnic i cultural. Actualment, des del punt de vista tècnic, les empreses formen el personal des de la perspectiva que els interessa per als seus objectius concrets. En cap cas formen treballadors per al dia que la planta d’aquí plegui. I aquí és on l’administració hauria de posar-se tossuda i pressionar, i treballar conjuntament amb les empreses. S’haurien de muntar plans de formació tècnica a llarg termini, preveient els projectes de futur de l’economia local i internacional, i l’estratègia de l’empresa aquí i al Vietnam. I amb això no vull dir que l’Estat hagi de muntar més escoles, Déu nos en guard!
Ara en tenim un exemple molt clar: ¿de veritat no hi ha ningú que pensi que la SEAT actual té els dies comptats? No m’ho crec. Les autoritats amaguen la veritat. Governs i sindicats saben perfectament que la SEAT tard o d’hora tancarà o haurà de convertir-se en una cosa radicalment diferent del que és ara. I mentrestant fan alguna cosa útil? Probablement mirar que les males notícies no coincideixin amb unes eleccions.
Per tant, les empreses, que tenen una funció social dins l’entorn que les ha acollit, han d’implantar una formació professional que no s’ocupi només de les necessitats immediates. I d’altra banda, des d’un punt de vista purament egoista, els subsidis d’atur que cal pagar quan una empresa es deslocalitza representen un cost econòmic molt alt que suportem tots ―i que també ha pagat l’empresa mentre ha estat oberta!.
Però també cal formació cultural. Convé fer entendre que el món canvia constantment. Cal explicar amb pèls i senyals, perquè es reconegui d’una vegada, que els treballadors europeus han viscut un parèntesi de cinquanta anys en què han rebut unes atencions inusuals, però que això ha estat una excepció, que la història no ha estat mai així i que probablement mai més tornarà a ser així. I convindria manifestar obertament aquest desig, perquè la situació excepcional europea ha estat conseqüència de les barbaritats específicament europees, dels 40 milions de morts provocats per la Segona Guerra Mundial. Això vol dir que els treballadors tornaran a passar misèria? Si no actuem amb intel•ligència, sí —el mileurisme és una forma de misèria: pobres però segurs. Però el futur no ha de ser pitjor si es fan les coses bé.
El que vull dir és que tant els treballadors com la societat en general han de rebre una educació —que hauria de començar a l’escola― que els ensenyi que l’individu ha de ser més autònom i al capdavall més lliure. No podem esperar que els poders públics vinguin a treure’ns les castanyes del foc, prou feina tenen mirant de no trepitjar-se els cordons de les sabates massa luxoses que els hem comprat entre tots. Ens hauríem de fer a la idea que el futur és incertesa. No voler acceptar això és com no voler acceptar que a l’estiu fa calor.
Europa ha viscut en una bombolla que es mantenia per les circumstàncies que l’envoltaven: l’impuls del Pla Marshall, la creació de la UE, el subdesenvolupament d’Orient (excepte el Japó), l’assumpció dels errors de determinats països europeus o la convicció que no calia gastar en armament perquè els Estats Units ja gastaven per nosaltres. Però això ja s’ha acabat. No vol dir que les coses hagin d’empitjorar per força, però si volem continuar fent una vida agradable, hi ha certes condicions que han de canviar: hem d’assumir que canviarem de feina moltes vegades al llarg de la nostra vida professional —molt més que en els darrers cinquanta anys. I això comporta canviar d’hàbits i de coneixements i acostumar-se a tenir feina durant llargs períodes i a fer parèntesis curts en què no serà així. I per cobrir-se les espatlles potser caldrà contractar alguna mena d’estalvi, d’assegurança, etc. Però també caldrà un esperit de sacrifici i de treball que avui no tenim.
Per sort, s’obre alguna finestra d’esperança. No tothom reacciona de la mateixa manera davant de la globalització. Mentre alguns països han optat per emular el sector públic i s’han encaparrat a mantenir els llocs de treball sense abandonar alguns vicis —cosa que, si no tens el privilegi de ser funcionari o empleat públic, comporta, s’hi posin com s’hi posin, salaris cada cop més minsos—, altres han demostrat que reduir salaris no és el camí, i que per mantenir una bona qualitat de vida dels empleats i ser alhora competitius cal canviar d’hàbits. És el cas d’Alemanya, el primer país exportador del món. Fins on jo sé, no és un país on els salaris siguin baixos ni on la protecció social hagi estat bandejada... Però han invertit en tecnologia, en mètodes productius, formació, han modificat les lleis laborals —i abans que s’esverin els progres locals, que consti que el primer de fer-ho va ser el canceller socialdemòcrata Schröder!. Malgrat tots els seus defectes, els alemanys no han pretès continuar com estaven. Per això, a desgrat d’un euro fortíssim, d’una unificació caríssima, i d’unes almoines elevadíssimes a l’Europa del sud (és a dir, nosaltres), lideren les exportacions mundials —mentre que un euro fort és l’excusa que utilitzen Espanya i Itàlia per plorar, justificar les seves minses vendes exteriors i criticar la globalització.
De fet, hi ha una línia que encara separa el nord del sud d’Europa. I no es tant de riquesa com d’actituds. Mirin el gràfic següent referent als països que utilitzem l’euro:

Bèlgica, per exemple, destina més d’una cinquena part del seu esforç de treball a exportar al món. És interessant observar qui està per sobre i per sota de la mitjana de la Zona Euro. Facin-me un favor: exerceixin d’analistes i lliguin la situació dels països que apareixen en aquest rànquing que acaben de mirar-se, amb el nivell de protestes antiglobalització que pateix cadascun d’ells.
Evidentment, com en tots els àmbits de la vida, els actes tenen conseqüències. Agafem el gràfic següent:

El cost unitari és el cost que ha significat fabricar, emmagatzemar, distribuir, vendre, etc. un producte determinat —manufacturat o de serveis—. Inclou tots els costos fixos i variables. Tots. Com més alts són els costos unitaris d’un país, més cars s’hauran de vendre els productes que fabrica. El gràfic anterior ens mostra com ha evolucionat la mitjana d’aquests costos en uns quants estats de la UE.
En una de les seves intervencions amb més visió sobre els problemes que més preocupaven al seu país y, per tant, a bona part d’Occident, deia Winston Churchill que el món havia canviat y que calia adonar-se’n d’una vegada. Podem aplicar al moment present el sentit literal de les seves paraules: “s’acaba l’època de deixar-ho tot per més endavant, de les mitges solucions, del tranquil·litzador i incomprensible oportunisme que representa demorar-ho tot. Perquè és ara que entrem en l’època de les conseqüències”.

Extracte del llibre La dictadura de la incompetència. Edicions La Campana, 5a. edició 2009